dimecres, 28 de juliol de 2010

“LA NOVA CANÇÓ”, SEMPRE NOVA, SEMPRE NECESSÀRIA

Ahir a l'auditori de Benifairó de la Valldigna l’emoció ens embriagava per moments amb l’apropament que feia possible gent tan gran com humil de la nostra terra, que tant ens han fet gaudir, pensar i somiar amb les seues cançons.
Parle de la taula rodona que juntaren ahir a Mari Carmen Girau, Paco Muñoz, Miquel Gil i Pau Alabajos que moderats per la senyoreta Núria Cadenes que s’emocionava per moments i ens contagiava aquest sentiment, ens feren veure i conèixer allò que no és visible pels seus seguidors, la naturalitat, proximitat i riquesa humana que aquesta gent et regala pel simple fet de ser així d’especials.

Barrejaren amb el seu art les diferents particularitats que els van fer llançar-se al món de la música d’una forma tan complicada, com ha sigut sempre fer front a les autoritats que mai han vist en bons ulls lligar el sentiment d’una identitat amb la música, “serà per la por de perdre la manipulació de la societat que ells controlen quan analitzen que la música és capaç de sorgir de les cendres i continuar caminant malgrat tant impediment i censura i arribar allà on sols la música pot arribar”...

Des l’època franquista on Mari Carmen Girau i Paco Muñoz tiraven mà d’ingeni per esquivar l’opressió de la censura, fins a Miquel Gil i Pau Alabajos que ens conten situacions més properes on aquesta “democràcia” silencia de forma elegant la riquesa musical d’aquest País Valencià, feren un recorregut intens i especial ple de bones anècdotes que ens tragueren rialles i emocions contínues al llarg d’una tarda curta, d’eixes que et sap greu que s’acaben...

Mari Carmen Girau amb la seua dolçor ens contava com canviaven les lletres de les traduccions que devien presentar de les seues cançons a les autoritats (censura) per aprovar-los-les abans de cantar-les, perquè no entenien el valencià...

Paco Muñoz amb la picaresca de l’hàbit que abans lluïa, tirava mà d’aquest per enganyar als grisos i portar als “feligresos” a concerts on Raimon començava a lluir entre la gent...

Miquel Gil que posteriorment ens emocionava al concert que ens va oferir junt a Pau Alabajos, s’acomiadava tan graciosament: “bones vacances, sigau roïns i feu molt de mal, que en tornar ja tindrem temps de reconduir les nostres obligacions”. Ens contava del seu passat rocker, ens va fer posar les mans al cap recordant-nos cada batalleta de joventut i ens contà una anècdota especial amb una frase que Joan Fuster els va dedicar al demanar-li uns consells per començar a caminar per aquest món: “xiquets...açò es comença, començant...”

Pau Alabajos, el més jove dels quatre ens recordava que sent el més novell d’ells, ja en fa 10 anys des que comença a cantar al carrer, a la plaça la Verge de València per la necessitat de trobar un auditori que donés suport o oportunitat per fer aquest tipus de cançó que ens apropa entre una societat sense discriminació de cap classe i per la que lluita. Ell no ha viscut eixa censura feixista però va recordar que els mitjans de comunicació que hui ens envolten son capaços d’organitzar uns “PREMIS DE MÚSICA DE VALÈNCIA” dels que cap música valencià fos premiat i que cadenes com Canal 9, punt 2 miren cap altre lloc quan els nostres músics son capaços de trencar fronteres i sortir a llocs com Praga, Alemanya o fins i tot a Panamà on son acollits amb respecte, estima i admiració i ací a casa, son capaços de renegar de la nostra cultura.

“La nova cançó”, era el cartell que presentava aquesta taula. Semblava que no passaven els anys per aquestes quatre personalitats, contaven amb els ulls mirant al cel, tot el que ells saben han passat per combatre amb llibertat els seus sentiments i tots coincidien, al meu semblant, que les coses continuaran estant complicades, però que aquesta, “la nova cançó, sempre nova, sempre necessària”, mai caurà, perquè és la veu del poble, que deixa patent el que sentim i ens ocorre dia rere dia i és el símbol al que s’aferrem per cridar que seguim vius.

Andreu Valor













Fotografia presa per Frances Estrela, un bon amic, amant de la nostra música i partícip incondicional en cada acte, que amb la seua tasca aconseguirà ben aviat, fer present la història, evolució i grandesa de la música del nostre País Valencià. Gràcies company!