dijous, 28 d’octubre de 2010

EL RISC DE LA TARDANÇA

Em creue amb els teus ulls i em mires com si fos la primera vegada...Somrius i baixes la mirada com si tingueres vergonya de mi...T'he parlat i bocabadada m'has escoltat amb tanta atenció que res més t'importava i amb eixa dolçor que et caracteritza m'agafes la mà i desitges que em quede al teu costat, que mai has estat tan a gust...

Quines sensacions m'has regalat mare, com desitge que la meua vida siga exactament com aquest moment...Vull valorar les coses per la seua senzillesa, vull mirar amb els ulls cada moment com si fos nou per a mi, vull prestar-li la atenció corresponent a cada persona de la meua vida, trencar la monotonia i fer que cada dia a dia siga nou, diferent, especial, tendre...

Llàstima que aprenguem a fer aquestes coses sotmesos baix de malalties com l'Alzheimer...

Passen els dies i perdem tota sensació especial que ens regala la vida i no puc esperar més, desitge i necessite tan fer-te sentir especial, abans que per desgràcia puga perdre tota capacitat de donar-te les gràcies per cada cosa que m'has regalat...

Andreu Valor (28/10/10)