Cocentaina, 19 de Novembre de 2011.
Pum, pum-pum, pum-pum-pum…S’accelera el cor quan entre les cortines que envolten l’escenari veig un teatre replet de gent.
Després de molta dedicació invertida, quan els companys anaven arribant a casa, com a lloc de reunió per començar a compartir un dia especial, ja les sensacions eren tan agradables, que un no podia deixar de sospitar que el dia tindria un color diferent.
L’ambient era agradable perquè la gent que em rodejava, és especial.
Després d’interessants converses, el rellotge se’ns tirà damunt. Volant cap al Centre Cultural. Allí des de bon matí treballaven per a que tot estigués a punt, uns companys de batalla als que els devem un bon so i un ambient lluminós òptim.
I comencen les proves!!!
Amb el primer acord, ja el pessigolleig augmentava de manera trepidant i això que les butaques estaven buides. Entre bastidors, dos entrevistes, tres fotos, quatre retocs i obrim les portes per a que la gent comence a entrar.
Als voltants del teatre la gent s’acumulava per moments.
Andreu, Tata...prepareu-vos! Les llums s’apaguen, comença a sonar una pista d’àudio que havíem preparat amb la veus de molts companys que donàvem l’opinió del moment que viu la nostra música. S’acaba el track i comencem a tocar mentre va obrint-se el teló. L’obscuritat impedeix veure que tenim més enllà de les tres primeres files, però els aplaudiments i el murmuri denoten la gran presència de gent que posteriorment anàvem a descobrir.
Com si m’hagueren pegat una injecció de nervis, el tremolor corria per tot el cos mentre intentava aguantar el físic i continuar cantant concentrat cada cançó. Els 45 minuts que ens pertocaven passaren volant, però la calor i l’estima rebuts, encara perduren.
La calma ja ens feia assaborir d’altra manera l’aportació de Cesk Freixas i de Pau Alabajos. Seguts entre el públic, podíem contagiar-nos del bon ambient! Com sempre magnífics i propers, arrodoniren la nit!
Per acabar, ja amb ganes de més i és que la confiança tarda en arribar!!!, bromejàvem entre nosaltres i amb el públic amb els fets inesperats de les col·laboracions.
Abans d’acabar, tinguérem el desig de cantar tots junts (públic i nosaltres) un parell d’himnes que reforçaren i recordaren l’essència del camí que tenim que fer junts i quan abans de marcar l’acord pregarem que obriren la llum de la sala, per veure amb més claredat la sort que havíem tingut, l’impacte visual des d’on estàvem, romandrà per molt de temps al nostre cap.
Braços amunt, càntics conjunts, palmes percussives per acompanyar-nos i un final emocionant per intentar agrair als presents part de l’estima rebuda, no sols aquesta nit, sinó amb les mostres d’ànims i suport els mesos que hem estat organitzant aquest acte.
Sols ens resten paraules d’agraïment i aquesta vegada uns quants noms son imprescindibles.
A Cesk Freixas, Pau Alabajos i corresponents músics per creure en una nit especial malgrat la seua dificultat.
A Eduardo “Tata” Bates i a Berta Iñíguez, per somiar com jo cada nit i esperar aquest moment amb l’única forma que val la pena viure, amb il·lusió!
A tota la gent que m’ha ajudat a donar-li forma a l’esdeveniment. Rai Martínez (disseny), Fran i Jordi (tècnics de so i llums), Carlos Cardona (pare i fill) al muntatge i control de les llums, Emilio (control de sala), Yaiza Ferrer i Ainhoa Múrcia (taquilla i entrades), a l'esforç de Isabel i MªCarmen Domínguez (venda impressionant d’entrades), Fotos Cocentaina, Copisteria Papiro, Albaida Musical, Casa de la Joventut d’Aielo, Cafeteria Ca Tarsi, Casal Jaume I de la Vall d’Albaida i Centre Cultural Ovidi Montllor (venda d’entrades) i a totes les persones i entitats informatives en paper o digitals pel ressò fet d’aquest concert. Sense vosaltres no hagués sigut possible!
Als companys que haveu reflexat en forma de fotografies i vídeos el record d’un somni complit. Francesc Estrela, Rai Martínez, Gemma Boada, Estem Vius (Esther, Ricardo, Íngrid...)
I com no, a tots vosaltres, els 532 assistents (mai ho oblidaré!). Combatents esperançadors que mai coneixereu la derrota, perquè no coneixeu altre camí, que el d’un caminant incansable i tossut, que no pararà de caminar de nit, fins que veja sortir el sol. Tot és més fàcil si vosaltres esteu prop. Ha sigut un plaer, cantar-vos amb el cor ple d’il·lusió i veure com els vostres ulls brillaven igual que els nostres.
Sense vosaltres res és possible. Sense vosaltres no podem canviar el món. Sense vosaltres ni hi ha cantant, ni hi ha cançons!
Gràcies a tots i mentre pugueu aguantar, no obriu els ulls, no deixeu de somiar!
Salut i música
AV
