Ahir vaig estar amb Pau i la seua família. A la fira de Sant Antoni de Muro, entre balls, folklore, tendes variades i unes exposicions culturals envejables, hi ha una sala on al creuar la porta el cor rep una barreja de tendresa i tristesa difícilment de no percebre.
Com sempre els pregunte com va la cosa, ells entre ulls de cansera i muscles encollits, em comenten que ni la cosa avança, ni ja saben per on pegar, encara que mantenen una força que no se d'on trauen (mentida, quan veig a Pau, ja se perquè!) amb l'esperança de ser escoltats i dignament atesos.
Per si no m'he explicat bé, parle d'una família lluitadora com moltes que reclamen una llei de dependència necessària per a eixes personetes encantadores que tenen la incapacitat de valer-se per ells mateix i un avanç social on siguem capaços (perquè recursos hi han, però dispersos) d'oferir-los la màxima "comoditat" (possibilitat de ser, possibilitat de viure) per a què els seus dies tinguen el sentit que el destí els ha dificultat.
Part de la conversa va dirigida a la incomprensió d'una política, d'un govern incapaç d'invertir en benestar. Últimament ja estem acostumats a aquesta manera d'actuar què no entenem, en circumstàncies com la que parlem, d'atendre a tota la gent necessitada.
Per què decideixen convertir-se en polítics? em pregunte!
Però dol encara més, i això si què és sorprenent, com la societat està desvinculant-se de recolzar, de solidaritzar-se, de clamar els seus drets i ajudar a que altres minories necessitades les tinguen. Per això m'he permés escriure aquestes lletres i compartir-vos-les.
En la comoditat de la nostra espècie radica la pitjor de les dificultats per canviar les coses. Comentaris com que "jo ja tinc prou amb el que tinc", "què cadascú sol.lucione els seus problemes", "vaja o no vaja, tot seguirà igual"... Què està passant? Hem oblidat la nostra responsabilitat humana dintre de la societat. Xips i vàlvules sembla que tenim al nostre interior gelat i insensible. Treball-casa-individuo. Nuclis cada vegada més tancats, relacions escasses, humanitat robotitzada i despreocupada. Què no em diguen que l'ésser humà és racional, perquè ja està demostrat què és capaç d'utilitzar la racionalitat pel seu interés, però la manca de coherència, la absència de sentit comú, la pèrdua d'actuació davant l'abús, actes incomprensibles, ens demostren que de racionals tenim ben poc!
El que vull aconseguir compartint i recordant-vos que tenim el dret i l'obligació de viure en dignitat i d'ajudar-nos mútuament, perquè un detall important és que demà pots ser tu qui necessites ser escoltat i saciar la teua angoixa, és què retrobem la consciència i un dels valors que ha ajudat a la humanitat a combatre les més desastroses barbaritats existents, la unitat!
El dissabte a la tornada d'un concert a Vallés Oriental, a l'estació de trens de Xàtiva em vaig creuar amb una gran multitud de gent que marxava a València a la manifestació per l'escola pública. Aquesta gent són els radicals, els que van a les manifestacions a crear malestar i problemes a la policia, veritat?...Gent com aquesta, gent com la marxa taronja (llei de dependència) i tantes altres que criden per la dignitat de la gent que habitem aquest paratge inhòspit, estan defensant els drets dels seus i dels teus fills, dels seus i dels teus companys, veïns, familiars i és incomprensible com la teua comoditat, la teua passivitat, la teua despreocupació, la teua gèlida sensibilitat, conviuen lliurement al teu interior quan eres capaç de veure el dolor de la gent als seus ulls.
Tornant a la possibilitat d'aconseguir que la humanitat tornem a entendre que tots anem pel mateix camí i que l'evolució de la intel.ligència deuria servir-nos per a ser capaços d'enfrontar amb èxit la solució dels problemes més bàsics, hem de reclamar a aquella gent que organitza els nostres recursos, que no volem luxes, que ens conformem amb lluitar constantment per la nostra felicitat, però què hi ha persones que no tenen eixa dependència de fer-ho i què a elles hem d'aportar-los-la nosaltres. Què si reclamem una ajuda, és perquè les famílies han de treballar per a que com la resta d'humans, a la seua família no li falte de res i que en eixa absència, el discapacitat ha de ser atés. És un cosa tan bàsica la què és reclama, què no se com fem la vista grossa en un detall tanevident.
Així i tot, no tenim altre remei que continuar remant però ens cal suport enèrgic perquè aquestes famílies no tenen la igualtat de "viure" sols amb un poc de tranquil.litat, de benestar...i això a aquestes altures no és just!
Tanca els ulls i imagina't a la persona què més estimes amb aquesta incapacitat. Ho entens, no?
Sols demanen comprensió i un recursos què els pertoquen i que no els arriben. Si la gent que ha de facilitar-nos les coses no ho fa (sense ànim de fer cap tipus de política, estem parlant d'humanitat, sols d'això) haurem de fer-ho nosaltres.
Fem ressò, recolzem les activitats que amb tant d'esforç realitzen per a ser escoltats, fem arribar el nostre malestar a la societat davant d'un aspecte imprescindible i comencem la casa pels pilars fonamentals què està a punt de caure de continuar així.
Vos deixe unes imatges per a aquell què no es capaç d'imaginar l'esforç constant que suposa atendre a una persona que et necessita (les famílies no estan preparades professionalment per a atendre i ajudar a desenvolupar les poques qualitats que disposen i que desenvolupant-les els oferim la possibilitat de ser feliços. S'ho mereixen, no?)
Què la tecnologia no t'afecte tant com per a convertir el teu cor en una caixeta sense sentiments.
Andreu Valor