divendres, 17 de gener de 2014

TORNE A CASA

Els dits dels peus estan congelats pel fred a pesar d'haver caminat milers de quilòmetres.
L'abric que amb la solapa arriba a cobrir-me les orelles, nas i boca no és suficient per a impedir el baf en cada sospir.
La motxilla cada dia pesa més i ara està més buida que mai. Vella, corcada pel pas del temps, amb símptomes d'humitat i floridura. Els somnis van esvaint-se quan més lluny del meu carrer estic.

M'ature, m'agenolle sobre la cama dreta i mentre em reforce el nus d'aquestes dures i incòmodes botes la necessitat d'alçar el cap, mirar a l'horitzó i entendre que aquest camí m'allunya, cada dia més de casa, dels meus, em fa perdre el sentit a aquesta aventura. 
Molts han viatjat lluny, cercant esperança, futur, progrés. Jo dec ser més nostàlgic! Què serà de mi si marxe? M'agrada dormir abraçat al coixí que ja ol a mi, crec que té tants anys com jo, ens entenem tan bé! I del cultiu que tants anys porte sembrant? Ara que les canyes ja no queien, que les tomaques sabien a tomaques. Esmorzar cada matí acompanyat de la rosada, encendre una foguera en mig del bancal i torrar-me el pa, brut de cendra mentre assaborisc un grapaet d'olives trencades.
Qui li parlarà al veí en llengua de la terra? Ell que ve de fora però sembla que està fent intents per portar-se bé amb mi! I jo quan que li ho agraisc. També intentava apredre a fer el seu "cocido". És de Toledo el Juan i m'estranya que siga tan tolerant. Al final, per sort, no tots són iguals...

Estic cansat. Cansat de caminar sense rumb, de buscar una felicitat que ja tenia, ara veig!
Què busque?
Necessite veure la mare, s’alegra tant quan li porte una rosa, i llimes, crec que li fan més paper les llimes. Sempre em diu, “tan amargues com són i què dolces me les portes tu fill!”
Reformaré poc a poc cada esquerda de casa, aprendré a fer-ho sol, un aprèn fent i desfent, no?
Però el meu món és la meua terra. 
Pot ser torne a agafar la guitarra. Si la faig sonar! Tindrà totes les cordes? Cantar-li a la vida, al respecte, a la humanitat m'era tan gratificant...Qui sap si la gent ha canviat i ara troba més necessari aquest cant? Al final, una cançó pot ajudar més del que em pensava i és tan bella aquesta manera de dir alerta, ajuda'm, vols?, t'estime. Em trobe en ganes de tornar a intentar canviar el món, el meu món, que no pretén allunyar-se més del poble del costat, ara que ja sé que la convivència depèn de mi i si vull veure somriure a la gent, els hi he de treure'l jo cada matí.

Decidit! M'alce, pegue mitja volta i me'n torne al meu poble, el meu país, el meu univers, aquell ple de mestissos i quina riquesa aquesta, no? Compartir, compartir i compartir, és com progressarem, com entendre’m la vida, com mai ens sentirem sols, com sempre ens trobarem realitzats, com la felicitat vindrà a buscar-me a mi cada dia, i ja veus, sense ser ningú. Tot és posar-se, tot és posar-se. Torne a casa!