Ens plau compartir-vos que en 2017 fem deu anys cantant en solitari i tenim un any replet d'iniciatives i esdeveniments especials que esperem vos agraden. Entre elles, volem començar per fer un fet simbòlic que tracta de solidaritzar-se amb la gent que més necessita i fer coherent el missatge que cada cançó porta impregnada.
Per aconseguir-ho, hem creat un calendari solidari, amb dotze causes, dotze fotos acompanyades d'aquelles frases que hem anat cantant-vos per causar certes reflexions i entre totes i tots, millorar la vida que ens envolta.
El calendari té forma de CD però la carcassa es dobla i pren forma de faristol. Té un cost de 8€ i tots els beneficis van a favor del Col·legi d'Educació Especial GARGASINDI de Calp i per l'Associació INTEGRA d'Altea.
Per nosaltres és important fer coses per ajudar. Ara simplement ens queda fer-te partícip d'aquestes iniciatives i que et cregues que amb tu i la teua solidaritat la vida millora veloçment.
Moltes gràcies per l'ajuda!!!
Pots aconseguir el teu calendari a l'apartat TENDA d'aquesta mateixa web o als nostres concerts.
Recorres en retrospectiva la vida, fent memòria de cada detall capaç de recordar, vinculant el presents als anhels i hi ha coses que l'agressió del vent no té la possibilitat d'esborrar.
De menut un somia en dedicar-se a diverses professions i en elles en arribar a obtindre el privilegi de trobar-te en una situació on l'espai-temporal ja s'havia pogut tocar als somnis.
Divendres la situació era contrària. Xafàvem el sol de la realitat, el temps era tangible, no obstant tot semblava un somni.
Aquest onze de novembre de dos-mil setze vam tindre l'oportunitat de situar-nos en un espai cultural, públic, com el preciós Teatre Principal de Castelló de la Plana, presentant un projecte simfònic que aglutina cançons dels darrers deu anys en solitari i si no era prou fer-ho rodejat de companys de sempre, teníem el privilegi d'augmentar el nombre amb la Banda Simfònica Municipal de la Ciutat dirigida per Jose Vicente Ramón Segarra.
Dos hores de mirades, recuperant el moment de la creació de cada cançó i el seu significat, de contenir-se les emocions i d'impregnar-nos de la serietat d'aquesta finalitat musical que tracta d'acaronar els sentits de les persones i mentre se les intenta distraure, divertir..., s'aposta per canviar les coses més injustes de la vida.
L'afinació perfecta, l'elegància màxima i unes cançons personals que deixen de ser-ho en cada concert. Per si la memòria futura ens passa mala factura, necessitàvem immortalitzar aquest moment. Per això escrivim aquesta memòria i formalitzem la realitat amb imatges.
En acabar i quasi sense massa possibilitats per gaudir, els quilòmetres s'havien de cremar. L'endemà aquest mateix projecte es presentava a Ontinyent al Teatre Echegaray amb setanta músics de la Banda Simfònica "Tot per la música" d'Ontinyent dirigida per Jordi Soler i vint-i-cinc xiquets i xiquetes del cor d'alumnes de l'escola Ad Libitum de la localitat.
Paradoxalment un mateix projecte però dos bandes simfòniques totalment diferents. Una professional, amb experiència, exactitud en l'execució... L'altra molt jove, amb el doble de músics però amb unes ganes immenses d'aprendre, d'emocionar-se amb nosaltres, de fer gaudir a la seua gent... i una cosa va compensar l'altra.
El teatre penjava el cartell de SOLD OUT. Més de cinc-centes persones predisposades a l'espectacle. Unes veus blanques que fregaven el púlpit celestial i els setanta músics sobre l'escenari tractant d'impregnar de màgia cada interpretació.
El resultat en camerins, segons després del concert era d'eufòria compartida. Això és senyal de felicitat i de la feina ben feta i una anàlisi ràpid per saber com ha eixit la cosa.
Des d'aquestes lletres ens agradaria donar les gràcies a totes les bandes que ens permeten el luxe d'interpretar junt a elles aquest projecte il·lusionant i encara que sempre diem que "ningú és imprescindible o si", sens dubte sense les bandes del meu/nostre país seria inviable. Tot un orgull treballar amb vosaltres.
Esperem que tu, des de la butaca hages tingut la mateixa sensació que nosaltres al final d'aquests concerts. Sinó, avisa'ns i tractarem de compensar-te. De millorar no pensem parar fins el final.
Si la teua banda està interessada en compartir aquest projecte amb nosaltres no dubtes en contactar-nos!!!
Aquest cap de setmana [11 i 12 de novembre de 2016] tindrem el privilegi de presentar el nou disc/projecte #BANDAUTÒRIUM a dos llocs emblemàtics de la geografia cultural valenciana, en dos indrets espectaculars i amb dos bandes simfòniques de qualitat immillorable.
- Divendres 11 de novembre, al Teatre Principal de Castelló de la Plana amb la Banda Municipal de Castelló.
- Dissabte 12 de novembre al Teatre Echegaray d'Ontinyent amb la Banda Simfònica d'Ontinyent "Tot per la música".
En 5 dies presentem el nou disc / espectacle #BANDAUTÒRIUM que dóna sentit a celebrar el desè aniversari caminant en solitari.
Aquest és un projecte de fusió entre les cançons més rellevants del cantautor contestà i les bandes simfòniques que tanta tradició arrela el nostre poble.
Les presentacions s'iniciaran els dies 8 i 9 de juliol, a Cocentaina i l'Olleria respectivament amb les bandes: Ateneu Musical de Cocentaina i la SEM Santa Cecília l'Olleria.
Dos concerts replets de col·laboracions, sorpreses, emocions i amb 60 músics damunt l'escenari.
És un plaer per nosaltres convidar-vos a ser part d'aquest somni.
Les entrades estan disponibles en la web del cantautor.
Amb tot açò que està passant-nos, anit pensava que era mal hora per presentar nou projecte/disc. Hui, malgrat tot, he recordat que la música que faig des que vaig començar té un sentit social important, que l'esperança sempre té un factor fonamental en cada lletra i que el positivisme i construir un nou món entre totes i tots fomenta la meua feina constant. He aprés que les utopies es vencen!
Són 10 anys fent camí i això de 'en solitari' és totalment incert. Sense tu no s'hagueren complit ni un!!!
En 15 dies presentem disc/espectacle i hui, més que mai, sé que la paraula 'rendició' no té cabuda, que la dignitat ens la mereixem tots/es i que mentre la veu done existiran cançons que aposten per emocions de llibertat.
Ens plau convidar-vos al nou projecte #Bandautòrium. La fusió de les bandes de música amb la cançó d'autor.
*Comparteix i guanya una ENTRADA VIP pel Festival!!!
Eixirà el sol, farem la nit i tornarà a clarejar el dia. Hi haurà camps on la vista es perdrà entre planures i cel, cançons ben arrelades a la terra, molta convivència, una manera alternativa d'enfocar la vida, el tast del temps, brindis per la vida...
Un cap de setmana emocionant, en un paratge brutalment bonic i calmós, uns companys de viatge salvatgement bons [ Borja PenalbaDavid Caño David Fernàndez Meritxell GenéGuiem SoldevilaMire Vives VeraAndreu Valor ] i les ganes de fer una baula social ferma, entre tots, per construir un món més digne, conscient, actiu, feliç i vital (també podem seguir amb l'estrès, la precarietat social, la manca de temps, la vida mal viscuda i els diners com a motor de les nostres decisions...). T'ho venim a oferir perquè no et veiem somriure com ens agradaria que ho feres.
Apunta la data: 11-12 de juny. Casa Colònies de La Guàrdia Lada (La Segarra). Moltes activitats, un festival de cançó compromesa nocturn, revetlla, mercat d'intercanvi, xarrades, ruta ecològica, menjades...
*Ah i descompte del 25% per a estudiants, aturats i pensionistes!!!
Des d'el moment que sonà el telèfon per donar-nos la possibilitat d'estar en aquest "Homenatge a València", a la plaça de bous del Cap i Casal, que res fluïa de la mateixa manera. Serien nervis, il·lusió o incredulitat, doncs al cartell hi havia gent que ha sigut fonamental en aquesta camí on la vida i la música prenen un sentit semblant. I això em pesava molt.
Dissabte [23 d'abril] pel matí, el cos estava fatigat per haver arribat a casa a les 4am després d'un bonic concert a La Vilavella (La Plana Baixa) junt a Josep Lluís Notari i una gent magnífica amb la que tindrem futur compartit.
Els guerrers que m'acompanyaven al nou dia tenen l'energia que jo mancava i reclamaven correspondència i la tingueren a pesar de saber que era un dia especial i calia estar centrat. Curiosament el cos respon. El subconscient devia haver-li-ho comentat a les emocions perquè no em trobava com de costum. El pes de la responsabilitat personal. Necessitar estar al 100%.
Arribat el moment de partir cap a València, el cap comença a ubicar-te i a fer-te responsable de la situació que està per vindre. Quan analitzes molt les coses l'eufòria per una part és dolça però el pànic d'enfrontar-te a una experiència nova i tan potent no saps com pot afectar-te damunt de l'escenari.
Ja a València, els voltants de la plaça es mostraven actius. Molt de trànsit, cares conegudes, càntics joiosos d'efervescència natural en un moment històric, banderes que abraçaven les esquenes de molts vianants...En general, un ambient que es prestava a gaudir dels sentiments que finalment van ser tot un èxtasi per molts de nosaltres i per molts motius.
Blai (responsable de la meua calma i guitarrista per l'ocasió) fa la seua salutació punky des de la distància. Una abraçada i a buscar l'entrada. Sense massa esforç trobàrem la porta per on els participants (cantants, rapsodes, presentadors, castellers, músics...) havíem d'identificar-nos. Tot molt ben organitzat i sense problemes. Tot al contrari. (Aprofite per felicitar als organitzadors, responsables i gent voluntària per la feina feta).
[Prem el botó FF del comandament a distància per no enrollar-me massa]
Borja Fernàndez de los Santos Pau Xambó quin temps? T'he portat una samarreta! Vols aigua? Jo em beuré la teua cervesa. Haurem de provar. Està plovent. Mira quanta gent. Què bonica està la plaça. Heu pensat en cobrir el contorn que envolta la plaça? Eiii m'alegra veure't. No hi ha dos sense tres. T'enyorava. Quan ens toca? Ostres com plou ara. No si ja veuràs! I com que em passen certes cosessss. Si no teniu segur sereu responsables...Signam els drets de cessió d'imatge. La plaça està plena. Açò ja va. Creus que xixpox paopoaisdf aposfj alñskjdf aposidf añlskdjf apsodifasdjf
Ens trobem a la pista, al costat de les escales que ens separen la normalitat de la salvatge situació de cantar davant 10.000 persones. Com si fos una rutina. I a més, sols un tema. Com per consolidar-te damunt l'escenari...
Andreu, sou els següents. Poseu-vos ací. Junt a Blai, afinem per última vegada, ens mirem, somriem. Estàs tranquil? Això què és? Però tenim ganes, moltes ganes. Si no emprenyen els nervis, gaudirem!
Sona el nom pels 50.000 watts i en segons ens plantem davant la multitud.
- "Bona nit estimades i estimats. Sóc Andreu Valor, vinc de Cocentaina. Tinc el plaer d'estar acompanyat per Blai Antoni Vañó de Bocairent. Comarques del sud.
Estem encantats d'estar ací. Intentarem fer cultura però aquesta vegada sense maltractar animals."
La gent va agafar aquesta part de la introducció de bona manera i segur que gràcies a això tot va seguir rodat.
Pensarem que era bonic enviar una forta abraçada a tots els companys, també responsables d'aquesta situació de retrobament tan potent per un sector de la societat valenciana que ha sigut emmudida durant tants anys. Em venien al cap Pep Gimeno Botifarra, Amàlia Garrigós...i tants altres que són imprescindibles i no estigueren. Ni totes/ts cabíem (per nosaltres era la primera ocasió), ni tots/es podíem estar, però nosaltres desitjàrem fer-los partícips.
Per donar pas a la cançó, una reflexió de situacions que encara observe: "Caldria que aquesta esquerra diversa i rica es proposara un front compartit per buscar un bé comú, perquè aquest enfrontament sempre acaba en mans d'una dreta, que com la valenciana asfixien el nostre futur. Recordem la màxima: Un poble no es perd perquè qui no l'estima l'ataca. Un poble es perd perquè qui l'estimem no sabem defensar-lo. Aprenem a defensar el nostre País!!!
Tot seguit amb paraules de Vicent Andrés Estellés, "Ací em pariren i ací estic" i començàrem a cantar. La gent amb tots els participants es va mostrar molt amable i eufòrica. Això t'ajuda a estar tranquil. Amb la multitud i la retroalimentació sonora la veu s'escapa. Ens atrevim fins i tot a fer cantar al públic i ells responen amb l'amabilitat desitjada.
S'acaba la cançó, amb un cor controlat però bategant potentment, sospirem i ja de nou a la sorra. L'abraçada amb Blai, de felicitat, de satisfacció, d'haver compartit un moment únic era inevitable.
Pletòrics, Blai vol quedar-se entre bastidors saludant als Primos (Senior i el Cor Brutal) i amics i jo tenia moltes ganes d'anar a veure l'escenari des de diverses òptiques i sentir tot el que estava per sentir, com a cantant, com a públic, com a admirador, com a treballador...
Des de la part alta i frontal a l'escenari, vista 90º a esquerra o dreta, era fascinant no trobar espais buits. 10.371 persones vaig contar. Tantes cares de felicitat. Tantes ganes de voler formar part. Tanta emoció compartida i tanta llibertat aconseguida.
Tot en la vida són símbols i romanticisme quan es parla d'aconseguir dignitat. Aquesta era una mostra on la gent va ser capaç de sentir-se estimada, simplement valorada com qualsevol altra persona, no sentir-se habitant de segona. I a mi això em torna boig de felicitat.
Des d'allà d'alt vaig poder gaudir de les Muixerangues, dels Castellers, de com Al Tall va fer alçar la plaça de nou, amb l'eufòria d'una gent que es trencava les mans aplaudint al Tio Canya.
Com canvien les coses des de la perspectiva de l'observador. Per uns rojos, catalanistas, separatistes...i per altres, que necessària ens és la tolerància per construir un país divers, respectuós, on sens dubte tinguem veu i vot, però que amb la crítica defensem el dret d'existir. Tan de bo el destí es canse de jugar amb nosaltres (amb tots nosaltres). Anit conversava amb uns companys de com la crítica en la guerra civil no era "tan dura" entre la societat com podem observar hui en dia. Si, és cert, de tot hi ha però en guerra, s'havia d'elegir a la força, no hi havia elecció. Els veïns, encara que foren de diferents bàndols s'ajudaven entre ells perquè la mort i la càrrega no té cabuda en la humanitat i ells no aspiraven més que a sobreviure. Em pregunte, amb les fortes opinions i actituds d'enfrontament d'aquesta societat agressiva com solucionarem la vida.
Tots/es sabíem que un dels moments memorables seria la reaparició de Lluís Llach. Qui em coneix sap de la transcendència que ha calat en mi el cantautor de Verges.
Marxant de nou a retrobar-me amb els músics, jo no deia res, però anhelava trobar-me'l i poder-li dir un GRÀCIES que ho significava tot per mi.
Un poc d'aigua, una fruita, salutacions a nous artistes que anaven apareixent perquè els hi tocava actuar. A les grades posteriors a l'escenari, salude a Núria Cadenes mentre sona Obrint Pas, el passat més present d'aquesta història. Amb la foscor és amable i me les torna però sense reconèixer-me (què bonica haha). Finalment riem junts. Em diu que Lluís està assegut per baix, amb sorpresa per a mi, al costat d'un estimat amic de l'Olleria (Pep Albinyana). Les cames van prendre vida pròpia i jo? Doncs darrere d'elles.
- He de puntualitzar que sempre he valorat a les persones com a tal, i m'encanta que així siga, sense engrandir ni menysprear ningú, com crec que som tots i totes, iguals. Però una referència tan gran per mi havia de marcar la diferència. -
Tot allò que havia pensat en dir-li, es va esborrar del cervell instantàniament. El pànic ja feia presència i només em vaig atrevir a presentar-me, saludar-lo i a demanar-li immortalitzar el moment. M'és suficient. Seguisc embadalit amb la grandesa que fomenta la seua humilitat. Senzill, amb el seu barret de llana, una jaqueta impermeable, tímid i valent a l'hora, com no volent molestar ningú quan tots desitjàvem veure'l aparèixer de nou.
Durant els 15 minuts que va estar a l'escenari, atreia l'atenció de la gent d'una manera bestial i estic segur que sense voler.
Amagat a l'escenari, al costat de Francesc Anyó i Claudi Penalba, veient com s'emocionava com nosaltres Mire Vives o Xelo Miralles amb qui l'espontaneïtat ens va fer compartir dos llagrimetes, gaudíem del nostre referent.
Cantant amb Feliu o amb els immensos Ovidi3 (Cañó, Penalba i Fernàndez) la llum del seu cant augmentava la nostra passió, com a persones i com a poble. És únic. Per mi ho és!
Com propose la fi d'aquesta experiència? Què tinguem sort va ser el tema elegit per acomiadar-se del nombrós públic, una cançó que tant he cantat i que pense que tant uneix. Desitjar sort als demés. Quin cant més bonic.
Sense parpellejar, cantant amb ell, Pepa Alòs a mitat cançó ens mig-convida amb una dolça empenta a sortir a l'escenari per acabar cantant la cançó amb ell. Improvisat. Per estar on tocava estar, dic jo. De la mà de Tomàs de los Santos, Joan Amèric, Feliu Ventura, Mireia Vives, Francesc Anyó i Claudi Penalba, fent d'un voluntariós cor emocionat, a l'esquena de Llach i als ulls dels milers d'assistents. "Així pren tot el fruit que et pugui donar"...Un somriure d'orella a orella. Un no saber on estàs. Una cançó. Un referent. Saber-te present. Un dia etern. Un somni.
Què passa quan baixes? Que el control de les emocions desapareix i l'aigua salada brolla pels ulls, les abraçades són necessàries (ja ho diem constantment) i la vida és meravellosa.
Recorde les mirades de Borja [Penalba]. Sabia que sentia i ell sabia que jo enyorava aquest dia. Ell estava tan emocionat com jo. Un bes al front. Un "serà inoblidable"...
Exageració per uns, comprensió per altres. Després de 48h recorde exactament tot el que vaig sentir i és el que acabes de llegir.
Era aproximadament la una de la matinada [ja 24 'abril] i la festa continuava. I puntualitze FESTA perquè és el que aconseguirem fer entre totes i tots, una situació d'eufòria que a ningú desitjava incomodar i pense que va ser un acte moral que va contribuir a la lluita front el feixisme, el capitalisme, el patriarcalisme i l'opressió, amb la necessitat d'una RTVV pública i de qualitat i d'un sector cultural professional...Cada crit donat per millorar la igualtat entre les persones. I front aquest desig no hi ha tracte possible. Tots ens mereixem una vida digna i lliure.
I tot això fet des d'un acte organitzat per ACPV promogut per la cultura. Coses dels radicals!!!
Diversos grups seguiren ambientant el moment amb formacions més grans i una música potent, qualitativa i contundent. Va ser molt especial. Trobar-nos damunt de l'escenari amb artistes que havien dit adéu i han sigut fonamentals en aquest procés regeneracional. Grups, cantants i rapsodes actuals, joves i menys joves, dones i homes, un públic des de nadons a persones de 80 anys, una plaça a rebentar. Feia goig.
Durant tants anys no era fàcil seguir somiant, doncs la flama tremolava dèbil per la passivitat social. Ara, pot ser siga incert el futur però la prova està en que quan la gent vol prendre partit, el resultat és altre i la veu és del poble.
El nom del país, la llengua a parlar, el pes de la història en cadascú imagine que és molt personal i haurem de buscar la fórmula de la convivència. Però els carrers són de totes i tots i el primer pas per construir és assumir això, que no hi ha veritats absolutes, que el sol és de tots i totes i que un poble com aquest es mereix el mirament de la diversitat on tu tingues cabuda però jo també i que la dignitat de cada valencià/na no està en venda!!!
Per acabar un Sundae (gelat de moca i xocolata), la lluna i un cel on recordar que els somnis molt somiats poden acabar millorant els màxims desitjos.
.
El dissabte 23 d'abril? Serà un dia que durarà anys.
Fotos per: Miguel Ángel Perales / Mª Jesús Ribes / Xelo Miralles / El Temps.cat
Vídeo per: Assutzena Santamaria
Estem bojos. Descontrolats. Perduts...i la inèrcia. La memòria ja no fa el seu paper. Reiterem el dolor. Conscients. Construïm un demà infernal, de venjança, de temor, de pena. Fan fútbol per la tele i amb el circ oblidem formar part de la vida. Quan ens obrin els ulls intentem posar ordre però demà, demà ja no ens interessa seguir defensant la dignitat perquè pensem que ens esgota, ens cansa. La lluita, la perseverança, la felicitat...són un mode de vida i les societats les hem venudes a canvi de l'esclavitud d'un segle que es recordarà per ser l'inici de la caiguda de l'imperi moral en pro del capital.
DOCUMENTALS (Poema de Vicent Andrés Estellés amb la col·laboració especial de Moisés Olcina).
No aspira a ser cançó, sols a pensar i a decidir. Els efectes, els arranjaments són el trastorn. En la quietud volem pensar que hi ha cura. No crides gol, crida justícia.
El nou disc del company Josep Lluís Notari, cantautor, "L´ARCÀDIA DE SYNTAGMA", inicia la seua senda amb la presentació d'aquest especial videoclip, del qual és un immens plaer haver format part. Música renovada, amb frescura i ganxo, sense deixar de preocupar-se pel món i amb l'esperit de renovar-lo. No dubtes en estar pendent de la presentació i d'escoltar aquest treball perquè estic segur que t'agradarà. Ací et compartim un tast!!!
El dia 8 de juliol estrenarem "BANDautorIUM" amb l'Ateneu Musical de Cocentaina, un projecte que fusionarà la cançó d'autor amb les Bandes de Música de la nostra terra.
L'espectacle està sent arranjat per un dels més importants directors dels nostres indrets, Ramón García Soler i en cada cançó està fent-nos vibrar d'una manera trepidant.
Adjuntem un trosset a veure què vos sembla!!! Amb seixanta músics a l'escenari vos assegurem que no controlareu les emocions...
Cada concert necessita d'un temps de preparació per això estem avançant-vos aquesta notícia, perquè si voleu programar aquest espectacle cal agafar-ho amb temps.
