ACÍ EM PARIREN (versió del disc "Insurrecte")
Poema de Vicent Andrés Estellés.
Música d'Andreu Valor.
Arranjament i producció de Blai A. Vañó & Hèctor Tirado.
**********
En el 2004 vaig viatjar a l’Argentina. Sol amb una motxilla i la guitarra. Era el meu primer viatge fora de l’estat i la primera vegada que pujava en avió. Ara, ja m’he descomptat. No només serà inoblidable sinó que l’aprenentatge personal, obrir-me al món i canalitzar les emocions en forma de cançons començaven a ser contundents en la meua manera d’entendre la vida.
Per resumir, després de 20 dies entre Buenos Aires, les cascades d'Iguaçú, Misiones, Corrientes, la Pampa... vaig arribar en omnibus (18 hores ininterrompudes observant un mateix paisatge) a Salta, per descobrir amb brevetat el tempo vital (curiós el ritme de vida tan lent que em va al·lucinar) de Salta, Jujuy i Tucuman. Hospedat en un «backpackers», la idea era passar un parell de nits i marxar per tractar d’arribar a Sant Mateu i creuar a Xile pels Andes a cavall. Però, el propòsit va haver d’esperar. Allí vaig conèixer un grup nombrós de viatgers, sense vincle entre ells però amb un espai de convivència tan ben organitzat (les activitats del hostel) que ens van descobrir un territori inesperat, brutal i màgic, que ens va fer modificar el full de ruta. Sens dubte perquè la gent, com sempre, t’aporta un univers increïble. Amb aquest grup (unes 9 persones) vam pujar al «Tren de las nubes», visitàrem el «Gran desierto de sal» de Jujuy, a 4096 metres d’altura, férem pònting (mama, ho sent! Però tranquil·la, baix dels 60 metres d’altitud des del pont hi havia aigua) i els «asados» al preu del canvi de moneda eren irrenunciables...
Per què us conte açò? Perquè entre aquest grup hi havia una parella especialment creativa. Ella poeta i ell, el seu nuvi, fotògraf. No hem perdut la relació tot i que ens escrivim massa a la llarga.
La qüestió és que fa 10 dies, començada la pandèmia començàrem a preguntar-nos com ens anava la vida i com estaven les circumstàncies socials als països corresponents. Perdó, Taryn, com li diuen a ell, és sud-africà, de pell blanca. Cap problema que fos negra. Sols és una descripció. Aprofitant la xarrada li vaig enviar el nou disc, tot i que de valencià «ni papa» i de castellà, com jo l’anglés (la música no té límits). Però ens entenem i ens encanta saber-nos. L’endemà d’escoltar «Insurrecte» a Cape Down, em va dir que volia fer-me un detall. Tot i agradar-li molt el disc i la seua essència (paraules d’ell) volia saber què significava per mi el «track number 2» (la pista número 2 del disc, «Ací em pariren»). Després d’explicar-li el que per mi simbolitza, qui és l’autor del poema i tot el que se'm va ocórrer, em va demanar dos pistes breus de vídeo d’un concert nostre i si hi havia alguna de l’autor, cosa difícil.
Aquest matí, he rebut açò! (podeu veure el clip de vídeo que adjunte).
Taryn és un referent a la seua terra, un creador incombustible, un viatjer inesgotable i pot ser molt modern en conceptes però recordant el bombardeig d’idees que li vaig aportar per explicar-li el que per mi significa aquest poema, on per resumir, us diré que és LA VIDA des del jo individual cap al jo col·lectiu, per estimar-la i combatre-la en aquest tauler d’un joc que ens toca jugar, m’ha emocionat fa descriure com l’actiu que apareix, Sara Cane, la seua parella, navega un espai temporal entre la calma que necessite a la vida, a prop de la natura (mar, prats i muntanya), la lectura, la reflexió i la llibertat... i una flaix continuat de conceptes polaritzats que disten en l’essència i ètica d’aquest món però conviuen en un mateix espai dimensional.
A mi m’ha emocionat que des de la distància tornem a trencar barreres, ens aportem coses, ens il·lusionem i ens regalem sentits i pensaments.
Tan de bo us agrade una mínima part del que m’agrada a mi!
Gràcies de cor, Taryn!!!