Una setmana després amb total intensitat...
Concert Mil al Teatre Principal de Valencia!!!
Com en una regressió, un bombardeig d’instants i imatges em van vindre al cap recordant cada concert que he tingut el privilegi de fer al llarg d’aquests anys passats. Que la suma siguen mil espanta però és cert que l’obsessió per millorar és tan gran que a cada projecte és com un tornar a començar i malgrat el bagatge, el respecte a la professió i al públic ens fa mantindre la il·lusió intacta, la consolidació adherida però també els peus arrelats.
Tot va començar un bon dia anant a pel pa. Després d’un whatsapp inesperat que jo sol vaig confondre (i ara explique), una trucada de la Directora Adjunta de Música de l’IVC, Marga Landete, confirmava entre riallades l’oportunitat de presentar Insurrecte i celebrar els 1000 concerts al Teatre Principal de València. Quasi res!
El whatsapp confirmava l’oportunitat però al no posar Andreu per cap lloc pensava que s’havia equivocat i en contestar: - Marga, crec que t’has equivocat, ella va confirmar cridant i rient la fita per vindre. Qui anava imaginar que per fi tindria una oportunitat així i més en els temps que corren?
Feliç com un xiquet agafat de la mà del seu iaio per la fira d’atraccions del seu poble, començà la gestió interna, personal i col·lectiva d’aquest moment.
Equip de treball en marxa (som una xicoteta família però ben professional que sempre té ganes de treballar), faig un esborrany de la feina a fer: Format, assaig, cartell, escenografia (com la podem millorar, Dani?), gravació audiovisual (Gabo, podem gravar per pistes?. Oye Juan (antic company del GR7) com podem gravar aquest bolo?. Rafa, estàs lliure per immortalitzar amb fotos? (N’ha fet 1300)), promoció i col·laboracions i un llarg etcètera que porta més hores que un rellotge a les esquenes.
M’haureu de perdonar. Per mi aquest moment no és únicament una gran oportunitat, és una celebració que vull compartir amb la gent que estime i admire. 9 trucades telefòniques i 9 «compta amb mi, serà un plaer». Així de fàcil i meravellós fan la vida personetes que canten amb tot i que volia que estigueren amb nosaltres. Mire, Neus, Samuel, Jossu, Marco, Gema, Francesc, Laura i Borja que finalment no va poder i me la deu (
).
). Dies abans de l’actuació, l’IVC va gestionar una roda de premsa de les quatre actuacions que havia gestionat per donar un color musical a la ciutat en una situació pandèmica com l’actual que condicionava l’opció de Falles, un any més.
La recepció del teatre ja imposa. Elegant, impregnat d’emoció, de cultura. Havia anat tantes vegades a veure espectacles dels/les meus/es referents que com no m’havia d’afectar imaginar que ara ens tocava a nosaltres?
Quan s’obri la porta de la platea, engalanada de vellut roig i un daurat clàssic digne d’un espai de nivell, amb la làmpada que li agrada al meu estimat Dani Miquel al centre del recinte i que és més gran que el meu menjador i de fons un escenari on alguna vegada havia col·laborat sense que em tocaren els peus a terra i que converteix els segons en sospirs quan des d’aquesta elevada tarima eres capaç de divisar al públic mentre alces la vista, butaca a butaca, planta a planta i els focus et transporten a altra galàxia... Uffff és brutal.
El dia del concert els músics estàvem citats a les 12pm per començar a muntar, fer check-in (comprovar que tot sona) i deixar quasi a punt la sonoritat abans de dinar, doncs a les 16pm les col·laboracions convidades havíem de provar i ultimar les cançons a compartir.
A les 8 del matí les pestanyes es negaven a romandre tancades. Tenien ganes de viure el moment.
El cotxe estava carregat de la vesprada anterior però calia recollir alguna cosa del forn per menjar i matar la gana i els nervis després de la prova vespertina.
Camí a València, amb un cotxe amb olor a forn de poble, Berta em posa al corrent de la seua vida mentre ens trobem amb un temporal suaument plujós a l’entrada de la ciutat. La sort del principiant em fa trobar lloc per aparcar en les simpàtiques zones blaves, enfront mateix de la porta lateral del teatre.
7 músics + 7 col·laboracions + 4 tècnics propis + 1 regidor d’escenari + 4 encarregats del so/llum de l’empresa gestora del material + 6 personal del teatre = 29 persones estàvem treballant per fer possible l’execució del concert, sense comptar management, taquilles i gestions diverses.
El teatre era un mercat de cultura i organització. La veritat és que complirem amb exactitud els horaris.
De tant en tant, buscava silenci i amagatall per mirar-me el teatre de dalt a baix. Em resulta preciós. M’agrada molt i estava emocionat.
A les 14h tanquem les portes del teatre per anar a dinar. Havíem reservat un lloc amable i proper. Arribem amb els camals mullats pel temporal. Asseguts/des en 3 taules, compartim alguna xarrada en distància i de sobte el tema del dinar és la neu que està començant a caure a l’interior sud del País Valencià, d’allà on som (comarques de El Comtat, l’Alcoià i la Vall d’Albaida) i amb la conversa el mòbil i els missatges de dubte ens inquieten.
Entre el toc de queda, la pandèmia i ara la neu, el destí volia boicotejar-nos el somni.
A les 15.45h entrem al teatre de nou i fem un parell de temes per trobar el so. Hèctor Tirado s’uneix a la banda (ve de Territori Sonor. Hem de fomentar la música en la nostra radio-televisió valenciana i ell junt a Blai són responsables tècnics del programa. Tot ho porten endavant. Què cracks. Ara, no tenen 3 fills haha).
Entre cançó i cançó, les veus convidades comencen a aparéixer entre les ombres que els focus dibuixen. Dani (Serrano) s’ha pegat una currada de mil dimonis creant una escenografia adaptada i millorada, un triangle que hem fabricat a casa amb l’ajuda de la sogra que ens ha cosit (i ben cosit) la tela que abraça al marc i unes projeccions per a l’ocasió.
Abraçades desinfectades, mirades emmascarades i gestos d’il·lusió compartida. Es nota. Estem a gust.
La vesprada passa volant. Prova rere prova, com passa el temps de ràpid quan no vols que passe. A les 18h hem de deixar l’escenari, canviar-nos i començar el procés de concentració i calma entre visites amables que fan del temps en camerinos l’inici de la festa que estava per vindre.
Família present, amics donant suport moral (alguns venint de Barcelona, altres in situ, moltíssimes mostres d’afecte pel telèfon...) sospirar a fons és una necessitat. Necessitem molt d’oxigen. S’escolta la remor i una veu mecanitzada anuncia l’arribada del moment i nosaltres, ja a punt entre bambolines ens moríem de ganes per eixir.
El que va passar, considere que és una d’aquelles coses habituals en cada concert, la concentració i l’estat que implica estar cantant en un lloc així et manté hipnotitzat fins que t’has d’acomiadar.
Estàvem feliços, exigents, pendents de molta cosa i només suavitzava la situació quan acabada la cançó un públic amable ens abraça en forma d’aplaudiment, o quan entra una col·laboració i irradiant il·lusió t’ajuda amb la millor de les intencions de regalar emocions.
La música està viva i en ella els imprevistos que acaben fent esclatar el control d’allò incontrolable.
Acabem amb un tornarem a caure matisat per una humil intenció de recordar que únicament el somni té el poder de revertir tota situació i en una nit tan emblemàtica per la ciutat que habitem i moltes comarques veïnes, en absència de falles, «la nit del foc» havia d’estar present com un impuls a despertar el desig de seguir sent poble, de seguir sentint-nos vives i vius, com diu la cançó i així ho férem, amb un record visual i sonor d’un castell de focs que intentava, i tan de bo aconseguira, regalar la suficient energia com per no perdre MAI cap esperança.
Cares conegudes, d’altres noves i d’algunes que sols intueixes foren el sentit de la perseverança, el colofó d’una amable celebració, la perpetuïtat d’un somni constant, l’amabilitat constant, la vacuna en favor d’una cultura que vol ser antídot en una pandèmia que ens limita, ens asfixia i li resta opcions de calma i vida a la pròpia vida.
Només faltava el toc de queda. Amb salconduits o sense, aquesta situació ens fa córrer i córrer i obeir una normativa que ens fa sentir com a fugitius/ves que sols aspiren a existir sense cap intenció d’irresponsabilitat. Matise per qui conscientment sobrepassa l’ètica, que no la norma.
La tornada a casa la faig en solitari, entre una foscor digna d’una matinada endinsada en el desert quan només són les onze de la nit. I pense i estic rendit. Comence a notar el pes d’uns mesos de gestió ininterromputs que sense adonar-se’n et visiten una vegada passat tot. El cos em pesa i interiorment em sent a zero graus, ni fred, ni calor. Vull dir, desitge sentir l’emoció del viscut, però entre la tensió, el moment, haver intentat donar-ho tot, l’excés emocional i concentració... han absorbit tota l’energia corporal i sols tinc la capacitat de conduir amb calma. Ni tan sols per contestar el telèfon. No és una cosa habitual. Mai havia tingut aquesta sensació. Mai havia actuat en un projecte propi al Teatre Principal de València.
L’endemà, en despertar amb la ressaca emocional patent, gaudisc i recorde el viscut acompanyat de les imatges i vídeos que gent present i estimada em comparteixen i publiquen.
Ací, per fi, explote. Tot ix, tot pren la forma d’allò que buscava. Les responsabilitats han quedat enrere i sols està present l’afinitat, el somriure, el resultat de tant de treball, la intenció complida.
Plorar d’emoció és la conclusió d’haver arribat al límit en l’estima, el companyerisme, les opcions que teníem i l’experiència viscuda. I això és tan brutal que quan et recuperes físicament en qüestió d’hores, únicament desitges tornar a treballar i crear per tindre de nou una oportunitat així, que també és cert, espere que l’experiència viscuda ens aporte la possibilitat de gaudir del moment in situ i no hores després.
Amb el vostre permís, únicament em resta donar-vos les gràcies. A l’equip tècnic i músics sense els quals hagués sigut impossible aconseguir aquesta oportunitat i no dic el concert al Principal, dic tota aquesta trajectòria. A totes i tots ells, indiscutiblement imprescindibles.
Gabriel Soler, Dani Serrano, Héctor Vanyó, Alma Heudier, Ricard Prats, Rafa Cortés, Juan Padilla, Quique Senent, Blai A. Vañó, Hèctor Tirado, Josep Bas, Vicent Colonques, Carles Carbonell, Berta Iñíguez, Metrònom Bureo, La Fera CC, El Cor de la Costera... i mil personetes que han passat, col·laborat, compartit aquest trosset de vida.
A la gent del teatre, gent de l’equipament de so/llum, gent propera que ens ajuda a organitzar tota oportunitat i viatge, família, amics/gues.... (no me n’oblide de cap).
I tu, si tu, tants anys després no trobe resposta a que concert rere concert vingues a escoltar el que un dia vaig escriure al mateix lloc que ara et llance aquesta memòria. Un dia em contaràs que t’aporten aquestes cançons, perquè repeteixes, que trobes en un concert, en cada xarrada. M’encantaria que ho feres perquè així podria donar-te les gràcies individualment, mirant-te als ulls i notaries que els batecs no tenen el mateix impuls quan estàs i quan no ho estàs. Notar la sinceritat evident és una bona manera d’entendre com d’important eres per mi.
Gràcies per tot. Gràcies per tant.
Fotos: #RafaCortés @disorderphoto
AV
