"DOCUMENTALS", PREMI AL MILLOR POEMA MUSICAT D'ESTELLÉS

«Documentals» (V.A.Estellés), premi al millor poema musicat d’Estellés al criteri dels Premis Ovidi Montllor. Poema musicat inclòs al disc «A mamar, tots els versos!»

Van tres projectes seguits amb unes valoracions que ens sorprenen i ens alegren, tot i que els premis i jo

tenim eixa relació de respecte i equilibri que considere important. Quan de jovenet (hehe) rebíem alguna nominació però no finalitzava en premi naixia un dubte existencial que em feia pensar que les coses les féiem malament.

He vist créixer el nostre projecte, l’escena musical valenciana i la qualitat dels projectes que es presenten. No hi ha projecte que no siga mereixedor d’un guardó, per la passió, dedicació, esforç, inversió... així que els premis que nosaltres rebem van compartits sempre amb qui no l’ha rebut per qualsevol circumstància i sens dubte, per mi, també mereix.

Dit això, no vull que es trenque l’equilibri del que us parlava, ni massa motivació quan te’l donen, ni cap drama quan no. Amb la maduresa les coses s’agafen diferents, vull pensar, o això desitge jo, així que l’alegria l’aprofitem per invocar la motivació del que està per vindre i seguir millorant a cada pas. És el que portem tants anys fets i en el camí comproves que és l’elecció correcta.

Reconec que el que si que em va emocionar molt va ser rebre el guardó de mans de Carmina, la filla d’Estellés que tant estime en una gala realment emocionant on el COM va a apostar per Marina Alegre en una conducció i introducció que encara em trontolla per dins i la veu d’Esther arrodonint i dotant de coherència i qualitat una part musical sempre important en aquests actes.

El que si que m’emociona és complir 10 anys, enguany en 2025, amb Blai A. Vañó i Hèctor Tirado, dos companys que van entrar a formar part d’aquesta xicoteta família i amb els qui he trobat unes pautes amables de relació, motivació, respecte, amistat i treball. Son part imprescindible d’un projecte que tan de bo perdure i ja estem preparant un nou projecte per celebrar aquesta efemèride. Ells son els responsables de la producció dels últims quatre treballs i tots ells han estat nominats i això és possible gràcies a la seua capacitat creativa, bon gust en la producció i una constant evolució i creixement i sobretot un treball constant.

Així que si per mi, un premi té cap sentit, és justament per dedicar-los-el a cada persona que fa possible aquest projecte que, ja fa 18 anys, un inconscient i il·lusionat socarrat de Cocentaina va començar a fer camí amb la seua guitarra en solitari sense saber cap on caminar i que ara, gràcies a la sort, treball i segurament la bona elecció de companys/es... segueix rodant i ha convertit aquell somni en el nostre mode de vida i el resultat d’una motxilla carregada de persones a qui estimar, molta música i una ferma convicció en que altre món és possible i per això segueix cantant.

Gràcies a Blai A. Vañó, Hèctor Tirado, músics i productors del projecte, a Yolanda Bueso, Raisa Ulumbekova, Renata Ulumbekova, Alberto Castillo, Maria Camáñez, Elisa Ruix, Maria Asensi a les cordes, Carles Carbonell, Vicent Colonques, Berta Iñíguez i Josep Bas completant la resta de músics extraordinaris en els formats més grans, Daniel Serrano a la part creativa de la il·luminació i escenografia, Arnau Múria com a tècnic de so dels directes, Aida Roca, David Sivera, Mitchel Fernàndez per dotar de qualitat una imprescindible part tècnica quan se us reclama, Sergio Peiró per obrir-nos les portes d’un estudi (Pentasonic Studios) on enregistrar aquest somni i que va ser un constant estímul meravellós, a Diego Barberà per revisar i concretar unes cordes que segueixen emocionant-me, a Mònica Llop per dirigir el disseny que visibilitza aquest sentiment (li’l dediquem a eixe pare que mai no marxarà), a José Alonso per una maquetació moderna i directa, a Mònica Font per la correcció lingüística que necessite i per una velocitat admirable.

Clar que us l’hem de dedicar a vosaltres, principalment, que ens permeteu el luxe de la perseverança d’un somni inquiet que tracta de resistir, de seguir emocionant-se, de crear il·lusions, respostes i solucions i sobretot molt d’amor cap a les persones, a la terra, a la cultura, a la vida... i tan de bo us puguem contagiar aquesta humil intenció.

Gràcies a totes les programacions, espais culturals i persones de gestió que heu confiat amb nosaltres i que sou el lligam necessari entre aquest projecte i el públic; el sentit de tot açò!

I gràcies, com no, a les nostres famílies que tracten d’entendre’ns quan els expliquem la importància d’aquesta professió per nosaltres, a les amistats que sofreixen les absències de relacions perquè no podem arribar a tot com ens agradaria però el temps mai no pot amb el nostre lligam, i al puntet en l’horitzó, el far, l’estímul, la creativitat, la màgia... que ens remou i incita a donar-li forma als sentiments que passen a ser vostres en cada cançó però que a mi em salven la vida abans i després de culturalitzar-los.

Gràcies al COM per resistir, per la dignitat, per cuidar de la simbiosi entre la cultura i la llengua, aquesta imprescindible connexió que un/a valencianoparlant necessita per existir i que ha de reivindicar constantment perquè encara hi ha qui està obsessionat/da en privar-nos.

Gràcies a qualsevol persona civil, siga d’on siga, vinga d’on vinga, parle com parle, que evoca tolerància, convivència, empatia... i facilita la relació humana sense menysprear i robar allò que som, respectant la identitat de tanta gent i la nostra elecció en la vida.

No podem ser complets/es quan se’ns oprimeix i la llengua no és el problema.

Gràcies a Estellés per donar-me tantes opcions de llibertat.

Gracias a la vida que me ha dado tanto.

Salut, música i poesia.

A mamar, tots els versos!