Qui anava a dir-nos que aquesta fugida cap al nord, acabaria sent un de les experiències més plàcides i plaents de les que duem des que compartim la nostra música per allà on desitgen que ho fem?
Com sempre ens regala aquest ambient, l’amistat i bona unió amb els músics feia esperar uns dies agradables, plens d’aprenentatge i coneixença. Aquesta vegada pujarem amb tren, un gran invent pel descans dels músics que per a fer tants quilòmetres et permet, pensar, centrar-te i relaxar-te en el que desitges siga la teua actuació.
Un trajecte sense problemes, amb visions i comentaris amb Eduardo “Tata” Bates (el guitarrista que m’ha caigut del cel) i estructurant uns concerts amb moltes versions i originalitat de presentar-los que calia fer-los una ullada prèvia.
Arribarem a Sants i Joan León (percussionista i ànima bessona) ens esperava a les portes. Com sempre l’abraçada de rigor per tornar-se a veure ens ofereix la càlida esperança d’una alegria que ens contagia per moments.
Sense massa temps per davant, cap al Restaurant El Setial (barri Gòtic) on l’Anastasi sempre atent i afectuós, ens rebia cordialment i content de tornar-nos a trobar a casa seua.
Lloc íntim, delicat, amb una gran història als seus murs i un racó tant acollidor per expressar-se amb tendresa i naturalitat, que quan coneixes els valors del lloc, et trobes com a casa i és aquí on surt el millor de cadascú.
Tot preparat i a pocs minuts abans del concert, la gent que havia acceptat la nostra invitació i alguna cara desconeguda fins el moment baixaven els graons de la sala i ens treien el somriure per veure que sempre hi ha una ànima dolça amb ganes de compartir amb nosaltres una agradable estona (Gràcies de nou, Gemma, Xavi, Amparo, Pili, Maria, Marta, Olivia, Elisenda, Carles, la germaneta de Núria Ponsatí, Anastasi, Joaquim, Vicent...)
No sóc capaç de donar una opinió davant una actuació pròpia. Sempre m’ha agradat que la crítica la done qualsevol present, per tant m’absente, no sense comentar que és cert que estàvem molt agust i això és bona senyal...
Se’ns va fer tard i l’endemà a les 7.30h els despertadors estaven programats per fer marxa des de Castelldefels a Malgrat de Mar. Una horeta llarga degut al tràfic, però que en sortir dels embotellaments propis d’un dia laboral, el paisatge canviava oferint-nos la pau que sols la natura i el verd dels boscos és capaç d’oferir-nos. La son s’apartava per oferir lloc a la il·lusió d’estar gaudint d’un divendres matinal tan especial.
Justos a temps (bé, amb un quart de retràs, però tampoc és massa temps fent esperar...no?) arribarem a Malgrat. Una localitat d’uns 17.000 habitants, acollidora però de la que encara no sabíem com seria d’especial per a nosaltres.
Avisem a Josep Calataiut, un valencià establit com a professor a Malgrat i que després d’haver compartit amb ell algunes xerrades i concerts pel País Valencià, tingués la idea de proposar al seu institut, la nostra pujada per intentar fer una espècie de “CONCERT DE LA PARAULA” on sobre tot els joves estudiants pogueren compartir la seua visió, opinió, qüestió dels temes socials que aniríem cantant. Per a un servidor, tota una prova de foc, intentar ser capaç d’arribar a ells i de poder respondre amb certesa cada dubte.
El lloc, encantador. Un Centre Cultural molt acollidor, molt ben preparat, amb una capacitat per a unes 200 persones i en principi gran pel que pensàvem seria l’actuació.
Nota: Què gust dona, arribar a un lloc i veure com està tot a punt, en ordre i amb gent que desitja fer-t’ho fàcil. Vos he de donar l’enhorabona perquè a banda del interès, haveu demostrat una gran valia i professionalitat. Josep, ens has encisat...
Prova de so feta, ens fan una petita entrevista els mateixos alumnes, ben preparats amb càmera de vídeo de gran qualitat i com no, la il·lusió es barreja amb nerviosisme pels moments que s’aproximen.
...i arriba l’hora. Xerrant amb una bona amiga facebookera (la Glòria) comença a entrar gent, i gent, i gent...i sense adonar-se’n el Centre Cultural s’ompli de gom a gom (quasi ple absolut) i les cames ja no em van al ritme i ordre que deurien funcionar, però plenament content i amb ganes, comencem la proposta.
Cançons pròpies, versions de Llach, Raimon, Ovidi, Sisa i un poema musicat de Pere Quart era el repertori. Trencar el silenci i intentar fer-los partícips era un repte que per sort, prompte va anar convertint-te en el que buscàvem, una fusió dialèctica i cordial entre emissors i receptors que trencava barreres i feia que la comoditat i les ganes de compartir foren molt més especials del programat.
L’acompanyament amb palmes, mans en l’aire, les tornades a desenes de veus, fins i tot pujada a l’escenari de joves atrevits per compartir el cant, l’atenció en temes propis i la posterior opinió, es va convertir en un “DELS CONCERTS” més especials viscuts. Veure com aquella joventut a la que li tenim poca “confiança” (perquè tendim a generalitzar negativament amb una part poc productiva) i infravalorem el seu esperit i condició suficient per a millorar aquesta societat, responia d’una manera tan eufòrica a favor de tot el que proposàvem, feia que aprenguem a opinar en coneixement de causa i a nivell individual. Per a nosaltres (els 3 músics), joves que tinguérem l’oportunitat de conèixer a Malgrat, sou molt especials i se que el nostre futur pinta molt diferent (al que es parla) en les vostres mans, i això ens fa feliços.
Per tant, com titulava aquesta opinió, “Gràcies, és poc”. Ser capaços de fer-nos sentir útils, aportant sentiments i reflexions és la cosa més meravellosa que ens haveu pogut regalar.
Després del concert les felicitacions no paraven de ploure, però amb el vostre permís, les felicitacions son per part nostra, perquè amb gent com vosaltres, dona gust dedicar-li el temps i la vida a la humil intenció de canviar el món.
Mil gràcies per aquesta inoblidable visita i esperem tornar-vos a veure per aquest camí que de segur ens fara compartir mil lluites. Endavant!
Josep: un 10 per tot!
Salut i música, amics meus!
Andreu Valor
