Però algú ho ha de dir! El toll del meu malson són les llàgrimes de qui constantment plora en aquests instant. M'agradaria tant ser capaç de cantar i solucionar cada conflicte. Tant!
Possiblement optar per aquest camí elegit és l'única solució que conec per a buscar el desnivell que ens balanceja: La consciència. La sent responsable de Gaza, de cada desnonament, de la política mundial contra el benestar social, del rebuig amb els dependents, de somiar amb el símbols de les divises abandonant el rostre agraït de la gent, d'al·ludir ideals amb dignificació per a cada xiquet educat i cuidat...de tantes i tantes coses obvies per a que el toll fos d'aigua clara i sana i tots poguérem ballar al tempo de la llibertat.
No, no balle bé però sens dubte no m'importaria fer riure i contagiar alegria. Les cançons no són protestes, intenten proposar un grau superior d'humanitat, i segurament no sóc la persona més idònia per a proposar-ho però creu-me que no sé canalitzar la injustícia. El teu problema és meu i mentre tu no somrius jo tampoc tinc ganes de fer-ho!
Deixeu-me cantar-li als matins emboirats, a la graciosa taca que se't queda després de menjar-te un gelat, a com de boniques són les gotes de reixiu esvaroses entre el pètals matiners, a l'experiència de les races desconegudes que de les seues cultures compartides generaren la festa local més al·lucinant entre les existents. Del sospir de felicitat que uns pares gemeguen sabent que han construït el millor futur per al seu nouvingut...
No més morts, no més guerres, no més injustícies, no més intolerància, no més falta de respecte, no més homofòbies, no més indignació, no més dictadures, no més feixisme...i ballem junts sobre el toll de l'esperança.
